European whistle-blowers policy, Andreasen v 27 EU Member States, 28827/11

The Catalan language is lower

No doubt, Marta ANDREASEN is the most famous whistle-blower in Europe. On 01/01/2002 she became the first EU Chief Accountant with a diploma of an accountant. When she started her functions, very soon she noticed that there was a risk of fraud possibly amounting to € 5 billion. She refused to sign EU financial documents, and in fact for this reason she was fired.

The theoretic problem for EU States was that the national law of all those 27 countries forbade dismissing whistleblowers. However the European law did not. Thus she was dismissed in a manner that was impossible under national law of those 27 States.

It was impossible to sue the European Union, so she sued 27 individual States before the European Court of Human Rights, and I represented her. We lost the case in Strasbourg.

The European Court of Human Rights states that we failed to prove that the EU General Court had not been an equivalent human rights defense mechanism to national human rights mechanisms (§ 70).

This is abuse of deduction. In fact, under national law it is possible to attack dismissal as such, to go in-depth of the facts grounding the dismissal. The situation is absolutely different before the EU General Court. First, there is no such thing as a prohibition on dismissal of whistle-blowers. Second, the EU Courts in Luxembourg do not review the facts grounding the dismissal, and their competence is limited to procedural issues.

Thus, there is no efficient whistleblowers defense mechanism in Luxembourg, and the European Court of Human rights refused to look at the problem closer.

After such a response from the Strasbourg Court, there is a possibility of appeal to United Nations.

-----

CATALÀ

Sens dubte, Marta Andreasen és la delatora més famosa d’Europa. L’1 de gener del 2002 es va convertir en la primera Cap de Comptabilitat de la UE amb el diploma de comptable. Quan va començar les seves funcions, molt aviat va adonar-se que hi havia un gran risc de frau, possiblement fins a 5 bilions d’euros. Ella va negar-se a signar els documents financers de la UE i per aquesta raó va ser acomiadada.

El problema teòric que tenien els Estats de la UE és que la legislació nacional de tots els 27 països prohibia el acomiadaments dels delators. Per contra, la legislació europea no ho feia. D’aquesta manera, sota la legislació nacional dels 27 Estats, si hi hagués un delator, seria impossible d’acomiadar-lo. Aquesta és una norma que ve de les Nacions Unides.

Era impossible atacar la Unió Europea davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Per la qual cosa va atacar els 27 Estats individuals de la UE davant el Tribunal d’Estrasburg, i jo la representava. Hem perdut el cas.

El Tribunal Europeu dels Drets Humans va declarar fa 5 dies que no vam demostrar que el Tribunal General de la UE no era un mecanisme de defensa dels drets humans equivalent als mecanismes nacionals dels drets humans (§ 70).

Aquest és l'abús de la deducció. De fet, segons el dret nacional és possible atacar l'acomiadament com a tal, per anar al fons dels fets i dels motius de l'acomiadament. La situació és absolutament diferent davant del Tribunal General de la UE. En primer lloc, no hi ha tal cosa com la prohibició d'acomiadament dels delator. En segon lloc, els tribunals de la UE a Luxemburg no revisen els fets i els motius de l'acomiadament, i la seva competència es limita a qüestions de procediment.

Per tant, no existeix un mecanisme eficient de defensa dels delators a Luxemburg, i el Tribunal Europeu dels Drets Humans va negar-se a mirar el problema de prop.

Després d'aquesta resposta del Tribunal d'Estrasburg, hi ha la possibilitat d'apel·lar davant les Nacions Unides.